lunes, 7 de octubre de 2013

Podcasts 2013

Hola M2,

Vuestros Podcasts están realmente muy interesantes! Los trabajos del grupo Construint l’Educació  (sin opción de link público) y Construir ens fa créixer son originales.



Una cosa a dir nos ofrece una reflexión bien fundamentada.


Encenent el Pensament nos ha presentado una buena perspective crítica.


Idead se propone a profundizar un aspect trabajado en clase.


Y Acción, reacción presenta diferentes opiniones incluso utilizando música de fondo y todo!



El Podcast de las Portuguesas tiene muy buen contenido.



El grupo Contruir per Aprendre también ha innovado, presentando dos situaciones diferentes.


El grupo Aprèn i Construeix presenta un debate sobre la televisión y el consumo.



¿Qué trabajo os ha gustado más?

martes, 24 de septiembre de 2013

Nuevo curso, nuevo viaje


No deja de emocionarme ver a cada inicio de curso como se presentan 80 jóvenes que desean ser EDUCADORES. ¿Son conscientes de la importancia de su futuro trabajo? ¿Qué mundo desean crear? Cada uno trae una historia y todas convergen en un espacio y tiempo: nuestra aula. Empezamos un nuevo viaje. No llegaremos todos al mismo destino. Lo explico: Son viajes personales, de reflexión sobre qué quiere decir educar, aprender, comunicar… Actividades que hacemos todo el tiempo, no siempre pensando sobre qué influye en cómo las hacemos. ¿Por qué hablamos de una forma en unas situaciones que en otras? ¿Qué diferencia hay entre hacer una clase magistral o sentarse en el suelo?


Nuestras definiciones de las cosas más sencillas están influidas por nuestra visión del mundo. Nuestra visión del mundo está condicionada al menos en parte por los prejuicios que coleccionamos. Admitir que los tenemos es el primer paso para abrirse a nuevos esquemas mentales. Pasas años pensando que enseñar es transmitir conocimiento y que comunicar es transmitir ideas… Cuando finalmente nos damos cuenta que una clase nunca está acabada hasta que el alumno sea el que, a partir de lo que ha visto y escuchado, a partir de como lo ha sentido, a partir de las relaciones que establece entre lo nuevo y lo que trae en su equipaje… PRODUCE algo. Entonces pasas a entender que aprender es un proceso, no un suceso. No se acaba nunca…

Sólo empiezo a entender lo que realmente ha pasado en una clase cuando veo lo que los alumnos escriben en sus blogs, los videos que producen, los podcasts que se graban. Si entendiera la educación como transmisión, con la clase magistral ya se habría acabado la clase. Pero la verdad es que la case no se acaba nunca: nunca dejamos de aprender, siempre hay más que saber.

Para mí es muy importante mantener un sentido de insatisfacción que motiva a la búsqueda; que hace con que sigamos buscando. Como profesora en un sistema formal de educación presencial marco mínimos nada fáciles de alcanzar, pero luego cada grupo, cada estudiante se marca hasta dónde quiere llegar. Por esta razón,  no llegaremos todos al mismo destino, pese a que vayamos todos en la misma dirección: profundizamos en la comprensión de la alfabetización como un proceso (no como un suceso) durante el cual utilizamos tecnologías (digitales o analógicas) para construir nuevas formas de relacionarse en el mundo.
Mientras nos relacionamos y nos reinventamos a nosotros mismos. No sé vosotros, yo me lo paso bomba =)

domingo, 30 de junio de 2013

Educació Avui 2013 - Som-hi!

Els programes de formació docent han d'oferir als estudiants d’educació, futurs mestres, pedagogs i educadors socials, ambients d'aprenentatge enriquits  per la tecnologia, que els guiïn en la revisió de les seves idees preconcebudes sobre l'alfabetització. Moltes de les percepcions arrossegades pels estudiants de grau els condueixen a relacionar “l’alfabetització” amb l’acte d’escriure, "escriure" amb el mitjà del paper i "educar" amb la transmissió de coneixements. Els educadors del futur han de rebre orientació convenient en el context de l’educació superior per tal de revisar les seves idees preconcebudes sobre l'alfabetització i la tecnologia, les quals procedeixen de la seva experiència com a aprenents.

Part de la literatura sobre la tecnologia i l'educació ha desenvolupat com a hipòtesi que els estudiants d'avui en dia estan més familiaritzats amb les TIC que les generacions anteriors. Diferents autors han fet referència a aquest fenomen, utilitzant etiquetes com "nadius digitals" (Prensky, 2001), "Generació Net (N-Gen)" i la "Generació Y" (Weiler, 2005), per citar-ne només uns pocs. No obstant això, hi ha nombroses investigacions reticents respecte a la generalització de les capacitats reals dels estudiants. De fet, bona part de la recerca acadèmica (Li & Ranieri, 2010, Romero & de Oliveira, 2011) mostra que aquests supòsits s'han de prendre amb cautela. És innegable que un nombre creixent d'estudiants d'educació superior utilitzen les tecnologies en la seva vida quotidiana, però  en la meva recerca he identificat que els estudiants de Grau d’Educació poden passar per processos formatius amb un plantejament pedagògic i tecnològic, percebre una millora dels seus coneixements de tecnologia i un increment de la seva freqüència d’ús de la tecnologia, tot això sense experimentar una revisió més que superficial de les seves percepcions del que és un bon educador, el que sap o el que fa (de Oliveira et al, 2011).

No és gens fàcil convèncer els educadors, estudiants d’educació o professionals actius, a reemplaçar pràctiques tradicionals i abraçar noves tècniques comunicatives. Allí on la classe estàndard es realitza amb èxit, no és fàcil justificar la necessitat d'un ensenyament més creatiu, i en els entorns en què no es realitza amb èxit, tal com sosté l’Hayes (2011: 200), "és difícil per als mestres deixar anar la percepció de control que ofereixen les pràctiques de l'aula tradicional”. La reproducció, la repetició, la conservació i la tradició són tots signes de les pràctiques habituals, caracteritzades per l’ús rutinari d’estils i mitjans comunicatius d'una època que no canviava tan ràpid com canvia actualment

Acostar-me a les qüestions d'educació des d'un punt de vista social i comunicatiu implica entendre què és el que l'educació ha d'oferir perquè els escolars puguin viure vides productives a curt i mitjà termini. Per “vides productives” no s'ha d’entendre com relacionades amb els béns i serveis. El meu compromís és el de posar les necessitats humanes per a una vida satisfactòria i positiva com valors no negociables. Quan aprenem com quan ensenyem, no simplement utilitzem uns sistemes de representació externs a la nostra manera de viure en la societat. El que fem, com exposa Kress (2006), és posicionar-nos en el món, expressant una orientació que és cultural, social i històrica. Per aquesta raó, el disseny pedagògic de cada professor i la seva disponibilitat per trencar convencions i innovar depèn, entre altres coses, de la seva obertura a trencar convencions i crear noves formes de resoldre els dilemes docents de cada dia.

martes, 30 de abril de 2013

Opcions pedagògiques


Part de la feina de qualsevol educador és fer opcions pedagògiques que ordenin el món d’una forma particular. Així, les opcions dels educadors poden construir un món dissenyat per a l’aprenent o un món dissenyat per l’aprenent. En la segona opció, l’aprenent té un rol més actiu i elabora processos de reconstrucció del significat: l’aprenent no només rep la informació, sinó que la reelabora i produeix evidències del seu aprenentatge.

Un problema de la primera opció, d’un món ordenat per a l’estudiant, és que molts educadors i responsables d’elaborar els currículums, que van ser estudiants en temps que canviaven tecnològicament molt més lentament que ara, no utilitzen habitualment les eines culturals de comunicació pròpies de l’era digital, la qual cosa produeix un buit entre el llenguatge dels aprenents i el llenguatge dels centres educatius. Aquest buit es tradueix, en el cas dels estudiants més rebels, en conflictes entre educadors que volen ser la font del coneixement  per als seus aprenents i uns aprenents que no comprenen o no reconeixen l’autoritat del seu llenguatge; en el cas dels aprenents més passius, el buit entre els llenguatges dels centres educatius i els típics de l’era digital produeix una certa alienació dels llenguatges i habilitats utilitzats de forma ordinària en l’actualitat.

El procés de transició de la societat de comunicació de masses a l’era digital té importants implicacions pedagògiques perquè reconfigura la distribució del poder de consumir, produir i distribuir el significat. En l’era de la comunicació de masses, la relació entre els que produïen missatges i els que els rebien era una relació en què pocs actors socials elaboraven missatges per a molts.

En l’era digital en què ara vivim, aquesta relació ha canviat, ja que qualsevol persona que tingui accés a un ordinador i a Internet, a més d’unes habilitats tecnològiques, pot emetre missatges. Els potencials de les tecnologies de l’era digital representen un canvi social radical, una redistribució del poder semiòtic, del poder de fer i distribuir significat. El coneixement integrat entre els camps de la semiòtica i de la pedagogia pot donar resposta a preguntes com ara:
  • Què canvia en l'educació amb l'ús de les noves tecnologies?
  • Com avaluar els estudiants, el seu treball semiòtic i la mateixa pràctica docent tenint en compte les tecnologies?
  • Quins nous rols assumeixen professors i estudiants en el context de les tecnologies si es parteix d'una perspectiva multimodal en què la representació i l'aprenentatge són les dues cares d'una mateixa moneda, tots dos motivats, influenciats i condicionats per l’interès de la persona que aprèn o representa?
Acostar-me a les qüestions d'educació des d'un punt de vista social i comunicatiu implica dirigir els meus interessos de docència i recerca a entendre què és el que l'educació ha d'oferir perquè els escolars puguin viure vides productives a curt i mitjà termini. Per “vides productives” no s'ha d’entendre com relacionades amb els béns i serveis. El meu compromís és el de posar les necessitats humanes per a una vida satisfactòria i positiva com valors no negociables. Quan aprenem com quan ensenyem, no simplement utilitzem uns sistemes de representació externs a la nostra manera de viure en la societat. El que fem és posicionar-nos en el món, expressant una orientació que és cultural, social i històrica.

martes, 23 de abril de 2013

La pràctica pedagògica: un procés de disseny



Acostar-me a les qüestions d'educació des d'un punt de vista social i comunicatiu implica intentar entendre què és el que l'educació ha d'oferir perquè els escolars puguin viure vides productives a curt i mitjà termini. Per “vides productives” no s'ha d’entendre com relacionades amb els béns i serveis. El meu compromís és el de posar les necessitats humanes per a una vida satisfactòria i positiva com valors no negociables. Aquest enfocament difereix de la noció d'educació per a la reproducció, que es basa en l'estabilitat de les formes culturals i socials. L'estabilitat i l'autoritat són ànimes bessones. Gran part de la pràctica docent es basa en el supòsit que el professorat pot simplement reproduir formes socials i culturals, fent les coses com sempre s'han fet, i que al final els estudiants aprendran. En la majoria de les comunitats educatives en aquests dies, les persones han de crear els seus móns d'acord amb el que s'espera d'ells, i la tendència és per estar satisfets amb la semblança.

Els nostres instints educatius romanen tancats en una mentalitat prescriptiva que suposa que l'aprenentatge és uniforme i predictible. Els educadors prenen  decisions tot el temps, reforçant o trencant les convencions. Les decisions que prenguin dependran, entre altres coses, de la seva “voluntat" (o energia) per suportar les conseqüències de la seva resistència. Cal tenir en compte que, tant quan aprenem com quan ensenyem, no simplement utilitzem uns sistemes de representació externs a la nostra manera de viure en la societat. El que fem és posicionar-nos en el món, expressant una orientació que és cultural, social i històrica. Per aquesta raó, el disseny pedagògic de cada professor i la seva disponibilitat per trencar convencions i innovar depèn, entre altres coses, de la seva obertura a trencar convencions i crear noves formes de resoldre els dilemes docents de cada dia.

En aquest corrent de pensament, la pràctica pedagògica es converteix en un procés de disseny: el professor fa constantment eleccions en un ventall d'alternatives de tipus de textos, formes de treballar-los, formes d'interacció amb els estudiants i avaluació dels seus treballs. A més, també el procés d'aprenentatge es considera resultat d'una activitat de disseny: el que l'estudiant fa quan aprèn és apropiar-se dels recursos semiòtics que se li ofereixen durant la pràctica pedagògica, interpretar-los, reinterpretar el seu propi ventall de significacions i produir nous recursos semiòtics. És aquí, en la producció de recursos semiòtics que emergeixen del procés d'apropiació viscut per l'estudiant, que l’educador pot apreciar el procés d'aprenentatge. A través de les evidències generades pels estudiants, el professor (re) dissenya la seva pròpia pràctica, ja que hi troba informació sobre el major o menor èxit de les seves eleccions pedagògiques.

domingo, 7 de abril de 2013